Em dirigeixo a la classe, encara no sé què dir després de com es van portar de malament tots en el viatge.
Conto fins a cinc abans d’entrar a la classe. Entro, tots en miren amb cara be bons nens.
Escolto unes rialletes que provenen del sector que no havia al viatge, i jo em limito a arronsar les espatlles, ja que no és l’hora ni el moment per riure . Tot seguit, es crea un silenci, mentres la cara dels nois ara és de circumstàncies.
Percebo que el silenci els incomoda, així que el mantinc una bona estona, al voltant d’un quart d’hora.
- Que? No teniu res a dir? Pregunto , considerant que el silenci ja ha sigut suficient.
- Ningú diu res. Observo la tensió que es reflecteix en els seus rostres dels alumnes, en Pau feia cara de voler dir alguna cosa, però va baixar el cap, ni tan sols en Pau que era l’alumne que sempre havia de dir las seva no va dir res.
- Que sapigueu que estic molt decebut del vostre comportament, i que se us aplicarà una sanció que encara hem de rumiar amb el professorat, per la vostra conducte indisciplinaria al llarg de tot el viatge.
De cop el timbre sonà, però ningú es mou del seu lloc. Un a un els alumnes es van aixecant i penedits hem demanen perdó per les seves accions impròpies, i poc a poc marxen cap al patí .
Que ha succeït? em pregunto. La meva tàctica d’utilització del silenci ha funcionat, però com es possible?.
Es clar, el silenci del principi els ha incomodat i el que els hi he dit ha tingut més repercussió i força. Crec que això farà que s’adonin que el havien fet estava molt malament i que mereixen un càstig adient
No hay comentarios:
Publicar un comentario